Feliz Sant Jordi.

Holiiiiiiiis. Lo primero es lo primero: FELIZ SANT JORDI! Si sois como yo, vuestro padre os habrá regalado la rosa, en vez de un novio como dios manda, porque no tenéis. Bienvenidas al club! No, en serio. Estoy más sola que la una, alé. Y las que tengáis novio, y os la ha regalado, que ASDFGHJKLÑ, me alegro muchísimo*-*

Bueno, en todo caso sé que os va a dejar esto sin ovarios, y como soy muy mala persona *nótese la ironía* EJEJEJEJEJEJEJEJ e.e Os lo voy a dejar por aquí. 

ES MIIIIIIO, BITCHES.

Después, prrrs, no viene a cuento, pero quería dejaros aquí el texto que he presentado para el concurso de Sant Jordi en mi insti. No he ganado, pero bueno, no pasa nada. Aparte, no me gusta salir a leer cosas en público así que cuando no han dicho mi nombre en ninguna posición he sentido dos cosas contradictorias: tristeza porque me hacía ilusión ganar y mucha alegría porque no tenía que leer delante de toda la ESO con la voz ronca que tengo porque estoy mala, con mis gallitos buenos que me salen hoy, y con la puta manía de ahogarme leyendo en voz alta. Así que ale, una de cal y otra de arena. Venga, no os distraigo más, os dejo el texto, si os gusta o no, comentad porfavorrrrre. ¡Ah! Muchas gracias por los comentarios, jerjer. ¿Impongo, eh? JAJAJAJAJAJAJJAJAnah, es coñita. Y a ver, solo decir que el texto tenía que ir de la familia y esto es lo que me salió así porque sí.

La meva família, la meva xarxa.

‘’Cartes a la mare’’

                                                                                  Novembre de 1999, Kosovo.

Bon dia mare,

Com van les coses per casa? En Marc ja ha trobat feina? El papa ha acabat d’arreglar les prestatgeries? Si no ho ha fet, tranquil·la, quan torni les intentaré posar jo.

Durant la meva estada aquí m’he donat compte de moltes coses, de petits detalls que abans eren insignificants per a mi i ara, potser són els que trobo més a faltar.

He pogut veure que no hi ha guerra igual que la de barallar-nos el papa i jo per qui agafa el comandament de la tele abans, de qui es el torn d’escollir canal, quin equip de futbol mereix més guanyar, o qui para la taula el vespre. He viscut que no hi ha més bona reconciliació pacifica que el clatellot que em pega en Marc quan decidim parar de barallar-nos, sabent que fer-ho no ens portarà a cap lloc. M’he adonat que no hi ha esforç més gran que el que feies tu dia rere dia per poder tirar en davant la nostra família; fent de mestressa de casa, de minyona, de taxista o de professora quan nosaltres no sabíem fer els deures que ens manaven a l’escola. D’igual manera el pare, qui tantes vegades havia arribat tard a casa per poder guanyar més calers amb hores extres, i així poder-nos comprar llaminadures els divendres a les cinc o enganxines al quiosc. Oh, i l’àvia... ella sempre preparada per donar-nos abraçades, encara ser massa grans, o agafar-nos les galtes en el moment més inapropiat i fer que ens poséssim vermells com un tomàquet en mig del carrer. I l’avi, qui sempre parlava de les seves batalles de joventut o es ficava amb l’àvia per reproduir una escena còmica a l’hora de sopar.

Ai mare, os trobo tan a faltar... I soc tant conscient de que he sigut un insensible tots aquests anys, perquè aquestes petites coses son les que realment mereixen la pena; i es una pena, però ara que estic tan lluny, enmig de tot això, d’aquests enfrontaments entre gent que no saben que estan malgastant la seva vida en guerres bèl·liques que son buscades pels qui manen, em dono compte de les ximpleries que he arribat a fer o a dir, de les baralles que he creat a casa per coses sense sentit i de quan os estimo i os trobo a faltar.

No t’amoïnis mare, només em queda un mes i ja d’hora tornaré a casa a fer-os la punyeta.

T’estima. 

El teu fill.

Vint vegades havia rellegit aquella carta que tant tard va arribar a les seves mans, vint vegades havia plorat desconsolada per les últimes paraules que el seu segon fill li havia enviat des de la base militar. I ara, davant el seu cos lluitant per sobreviure, plorà un últim cop.

-Oi que tornaràs amb nosaltres, fill meu?- li preguntà, sense obtindré cap resposta, però esperançada de que ell superés el coma i tornés per fi a casa.